MAN RAY
I va ser com una derrota victoriosa, inexplicable i entendridora. Mentre les paraules em feien adonar que havia perdut una batalla que ni tan sols havíem iniciat, no podia evitar pensar en com de meravellós havien estat aquells instants compartits. Encara que sembli innocent, me n’adonava que m’evitaves i no per timidesa. Però al llarg de la vesprada, vaig saber apreciar que la distància no és només una qüestió temporal, ni tan sols una raó física entre la meva estimada França i el destí italià que m’espera. Malgrat els meus anhels també nòmades, potser hagués resultat impossible coincidir. La distància és mental i emocional. Però necessitava fer-ho per sentir-me viva, fins i tot malgrat el pateitisme que envoltava la situació. Era una casualitat propiciada que va esdevenir una casualitat de debò al descobrir que mai més, a partir de llavors, hagués pogut esdevenir-se. Per a mi, va ser molt més substancial del que qualsevol pugui imaginar. Deu ser la meva tendència idealitzadora. Però, en el fons, només sentia la necessitat de córrer i sortir per veure d’on havia sortit…
1 comentari:
Ma,
al final em diràs pesada però cada vegada que entro als teus blogs has penjat algo i em venen ganes de comentar-te.
Què et puc dir... Que el Franki melenes tenia una wild beauty i que en pots estar contenta en aquest sentit, però que el triomf no va ser aquest sinó aconseguir que el seu esperit nòmada fes una parada en tu. Per parlar-te d'ell i explicar-te el seu estil de vida i per, sense saber-ho, ajudar-te a tu a descobrir noves coses més enllà de G.
Derrota victoriosa, sí. Més victòria que altra cosa, no crec que hi perdessis res. Un nòmada és un nòmada i, per tant, encara que no marxés a França ho continuaria sent. Amb tot el que comporta.
Per tant, apunta't la història a la memòria i sigues feliç quan la recordis. Com la Julia Ormond i el Brad Pitt a "Llegendes de Passió" (vegi's, dissabtes a la tarda a TV3).
¿És més salvatge, no?
Publica un comentari a l'entrada