Llàgrimes

Florència als nostres peus

Malgrat que tot vagi bé o aparentment bé, és com si un cop al mes hagués d'arribar a casa a les quatre de la matinada contenint-me les llàgrimes i amb la sensació de què res ja tornarà a ser com abans.

Jeux d'enfants

¿Capaz o incapaz?

17 de març

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-te, de les teves

coses, parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties;

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te; a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

¿Chi sono io?

"Car JE est un autre. Si le cuivre s'éveille clairon, il n'y a rien de sa faute. Cela m'est évident. J'assiste à l'éclosion de ma pensée: je la regarde, je l'écoute: je lance un coup d'archet: la symphonie fait son remuement dans les profondeurs, ou vient d'un bond sur la scène."

Arthur Rimbaud

Au revoir, Firenze.

Vado via ancora più piena di dubbi.

Ho bisogno di fuggire.

...

Blow up

-Deseo de una mañana de otoño-

Entre las muchas maneras de combatir la nada, una de las mejores es sacar fotografías, actividad que debería enseñarse tempranamente a los niños, pues exige disciplina, educación estética, buen ojo y dedos seguros.

Combatir la nada.

...

Teatre

"Escúchame. A veces la vida te pide un cambio. Una transición, como las estaciones. La primavera ha sido fantástica, pero ha terminado el verano, hemos perdido el otoño y de repente hace frío, hace tanto frío que todo se hiela. Nuestro amor se ha dormido, y la nieve le ha pillado por sorpresa. Pero si te quedas dormido en la nieve, no ves cómo llega la muerte. Cuídate."

Hablar sin sentir, simular, fingir. Puro teatro, cuento. Burbujas de colores se asoman ante los ventanales de los cuentos de hadas para demostrar que Peter Pan no existe y que Blancanieves no encontrará su príncipe. Frágiles por naturaleza, se desvanecen ante mí, ante mis sueños. Teatro, teatro, teatro. Ojalá.

*COMO TODOS LOS SOÑADORES, CONFUNDÍ EL DESENCANTO CON LA VERDAD

MAN RAY

I va ser com una derrota victoriosa, inexplicable i entendridora. Mentre les paraules em feien adonar que havia perdut una batalla que ni tan sols havíem iniciat, no podia evitar pensar en com de meravellós havien estat aquells instants compartits. Encara que sembli innocent, me n’adonava que m’evitaves i no per timidesa. Però al llarg de la vesprada, vaig saber apreciar que la distància no és només una qüestió temporal, ni tan sols una raó física entre la meva estimada França i el destí italià que m’espera. Malgrat els meus anhels també nòmades, potser hagués resultat impossible coincidir. La distància és mental i emocional. Però necessitava fer-ho per sentir-me viva, fins i tot malgrat el pateitisme que envoltava la situació. Era una casualitat propiciada que va esdevenir una casualitat de debò al descobrir que mai més, a partir de llavors, hagués pogut esdevenir-se. Per a mi, va ser molt més substancial del que qualsevol pugui imaginar. Deu ser la meva tendència idealitzadora. Però, en el fons, només sentia la necessitat de córrer i sortir per veure d’on havia sortit…