¿How can I do?

Help.

I'm lost.

...

MAN RAY

I va ser com una derrota victoriosa, inexplicable i entendridora. Mentre les paraules em feien adonar que havia perdut una batalla que ni tan sols havíem iniciat, no podia evitar pensar en com de meravellós havien estat aquells instants compartits. Encara que sembli innocent, me n’adonava que m’evitaves i no per timidesa. Però al llarg de la vesprada, vaig saber apreciar que la distància no és només una qüestió temporal, ni tan sols una raó física entre la meva estimada França i el destí italià que m’espera. Malgrat els meus anhels també nòmades, potser hagués resultat impossible coincidir. La distància és mental i emocional. Però necessitava fer-ho per sentir-me viva, fins i tot malgrat el pateitisme que envoltava la situació. Era una casualitat propiciada que va esdevenir una casualitat de debò al descobrir que mai més, a partir de llavors, hagués pogut esdevenir-se. Per a mi, va ser molt més substancial del que qualsevol pugui imaginar. Deu ser la meva tendència idealitzadora. Però, en el fons, només sentia la necessitat de córrer i sortir per veure d’on havia sortit…