Última reflexió

I no saps on està el parèntesis. Si la vida italiana és la bombolleta quimèrica que pensaves o si han estat aquests darrers dies a Barcelona l’expressió efímera d’una circumstància insòlita. Tot se t’escapa de les mans. Ja no saps què t’espera allà i, en realitat, tampoc saps què vols que t’esperi. Et mantens a l’expectativa, només necessites un petit impuls per pal·liar la inseguretat aparentment irremeiable. D’altra banda, encara ets menys capaç d’imaginar què trobaràs quan retornis a Barcelona. Perquè aquí és ple de casualitats sorprenents i de reaccions que no entens. No pots precisar qui apareixerà i qui decidirà desaparèixer de la ciutat comtal. La lògica de les coses és cada vegada més absurda. Mentre que per a uns, sembla que no hi hagi un punt entremig entre un tot o un res; als altres, una mediocricitat anodina ja els va bé. Així que tot és tan relatiu que m’esdevé una inexorable lluita interna entre impavidesa i timidesa. Un vull i no puc, un puc i no vull. Constant, perseverant. Però ja m'agrada la incertesa, em fa somiar.

...