-Tú siempre esperas gestos, yo palabras... Vivimos en mundos distintos... y dentro de poco, más aún.-No digas eso...
-Soy realista... El corazón me resbala por las tuberías de este cuarto... ya no hay forma de sacarlo.
-¿Te has vuelto poeta?
-No... lo escribiste tú, hace unos meses...
5 comentaris:
Ma,
no sé si et refereixes a allò de sempre (G), però si és així ja saps què en penso.
Si escrius això és perquè potser t'has començat a plantejar les coses d'una altra manera, no ho sé. Però ja saps que jo abandonaria els somnis al voltant dels "fets i no paraules" (Montilla, no t'emocionis que no va per tu), perquè us falten paraules més enllà dels fets.
Sincerament, crec que seria un bon senyal de maduresa i no em refereixo pròpiament al sentit de créixer. Sinó que, després de dos anys [!], ja hauria de ser hora de començar a recollir els fruits del que fa temps que planteu... Les cireres -malgrat el fred, les calamarsades i les nevades que sembla que frenin el seu floriment- cada estiu arriben a taula.
No t'agradaria ser com una cirera? D'aquelles que, tot i les estrebades dels pagesos a l'hora de collir-les, encara mantenen la seva parella...
Tu,
m'has enxampat mentre adornava el blog. M'ha fet gràcia de cop contemplar com un "petit secret" apareixia...
A vegades, escric sense saber el refotut per què. Un frase m'agrada, m'inspira i després em dic "osti, si el que escric no és abstracte, té una raó de ser". T'hauries de fer un bloc on et pogués escriure, que el Synestésique és moníssim, però massa formal.
De moment, els cirerers estan florint i les cireretes comencen a créixer. Algunes, de dues en dues. Ja veurem com maduren... Però, seguint amb la metàfora, després de la maduració toca caure a terra... Potser, doncs, és millor mantenir-se a l'arbre, a l'espera del pagès, és a dir, d'algú altre. Últimament, ho penso.
En fi, petita cirereta, haurem de debatre el tema gestos/paraules. A veure si retornem a l'antic costum de passar més estones a la gespa...
...
Cirereta del meu cirerer,
ja entenc el que em dius però pensa que només cauen a terra les cireres que cap pagès no vol. Aquelles que no són formoses ni vermelloses o que tenen cucs.
O potser, ara se m'acut que la solució no és ni la parella cirera, ni el pagès, sinó aquell que et desitjarà de debò des del primer dia que et vegi a la caixa del mercat.
Aquell que t'observarà bé i se t'endurà perquè li semblaràs maca, prou madura, saborosa i desitjable. Sempre amb el dubte de saber si per dins tindràs cucs, però que s'aventurarà a descobrir-ho. I tu, amb la teva dolçor cirerenca el sorprendràs...
...Les reflexions al voltant de la metàfora de la cirera continuaràn...
[in the grass, cherry]
M'agrada imaginar-me aquell a qui sorprendrem el primer dia que ens vegi a la caixa del mercat. Tan de bo les cireretes també poguéssim triar el propietari i decidir amb qui volem marxar i recórrer un nou camí.
Potser, però, aquell que ens escollirà al mercat no és ningú real, simplement simbolitza la sort o el destí, què sé jo... Ja que serà ell qui ens porti a casa seva i ens introdueixi en una fruitera amb desenes de cireres més. Petites, grans, verdes, madures, amb fulla, sense fulla, emparellades, soles. Potser serà allà on trobarem la "nostra" cirereta.
I qui saps si també hi haurà maduixes... :P
...
Publica un comentari a l'entrada