"Car JE est un autre. Si le cuivre s'éveille clairon, il n'y a rien de sa faute. Cela m'est évident. J'assiste à l'éclosion de ma pensée: je la regarde, je l'écoute: je lance un coup d'archet: la symphonie fait son remuement dans les profondeurs, ou vient d'un bond sur la scène."
Arthur Rimbaud
Au revoir, Firenze.
Vado via ancora più piena di dubbi.
Ho bisogno di fuggire.
...

4 comentaris:
(Una foto molt oportuna, Ma. Teníem inspiració post-de Chirico... T'esperaré a Roma, ja ho saps, i farem més esmorzars de diumenge amb un cornetto davant mentre m'estaràs explicant nuevos tiempos plens de vida. Ostres, se'm fa stranissimo...)
Avui, abans de parlar amb tu, mentre feia veure que estudiava al bar dels llibres, me'ls mirava i pensava alguna cosa semblant.
Crec que aquests mesos són difícils de situar a les nostres vides mentre encara estan oberts. Caldrà un temps per adonar-nos realment què han significat per al "jo" més intern, per veure ara com responem als estímuls que ens anirem trobant un cop tornem a la "normalitat". I fins i tot ara em plantejo què és la normalitat; ben bé d'on sóc i què és el que em sento. Insomma, com a Nadja i com dius tu, ¿chi sono io?
Petite Ma, je pense que els dubtes els aniràs responent amb la nova era barcelonina. Potser ara t'adonaràs que en comptes del verd t'agrada més el vermell, veuràs que prefereixes passejar per tal barri abans que perdre't pel centre. Potser fins i tot t'agradarà el formatge i deixaràs de menjar "salxixes" del país! I tot això sense proposar-t'ho, només perquè ho sentiràs així. D'aquesta manera se't començaràn a revel·lar respostes, pensant què és el que t'ha portat a caminar per altres camins.
Ànims i fes bonics els últims dies del somni,
com tu creguis que els has de viure.
"Come se una parte della loro vita fosse transitata altrove, in un altro luogo, ignoto ma soprattutto fuori dall'ovietà, straniero alla via fino a lì percorsa, fuori dall'abitudine che fino ad allora aveva rappresentato una dimora accogliente. La materia di cui è fatto il mondo sfugge alla facoltà del dire, diventa refrattaria alla descrizione, alla narrazione."
"Se torniamo a riflettere sulla precoce consapevolezza di Rimbaud relativamente alla difficoltà di esprimersi e in particolare sull'inquietante postulato 'IO è un altro', possiamo forse tentare una lettura che va nella direzione fin qui proposta. A parte la considerazione sulla forma anti-sintattica di quella affermazione, il senso profondo è legato a uno slittamento del soggetto verso una straneità che tuttavia lo connota. [...] Il soggetto della modernità -è vero- si affranca dalla pontenza divina fondata sull'auto-riconoscimento di sé come Io, ma va oltre, sconfina nella zona opaca dell'incontro con la frammentarietà che piuttosto lo definisce. E questa frammentarietà non è solo quella interna, ma anche quella che ha colpito la sua dimora, il luogo in cui abita. Sono le cose del mondo, altre da sé, a penetrare nell'Io fino a renderlo 'altro', a sottoporlo a una metamorfosi impossibile da descrivere. Appunto, impronunciabile. L'Io contaminandosi con gli oggetti che lo interrogano, contagiandosi con la loro natura, è un altro. La parola non può essere sufficiente a narrare questa straordinaria esperienza perché non riesce a forzare i suoi limiti. Non le rimane che abbandonarsi al naufragio del suo senso. Ma lo spettatore che è costretto a guardare questa deriva è lo stesso che l'ha attivata, che l'ha resa inevitabile. Di nuovo un sentimento tragico s'impone all'individuo, osservatore di una frattura di cui è portatore sano. Per questo 'Bisogna entrare in se stessi armati fino ai denti. Fare, dentro di sé il giro del padrone di casa. Stato d'un essere che l'ha fatta finita con le parole astratte, che ha rotto con esse tutti i rapporti', come scriveva Paul Valéry a proposito di un pensiero di 'Monsieur Teste'. Entrare dentro se stessi armati fino ai denti è un atto di coraggio a cui non ci si può sottrarre, nella consapevolezza che diventare navigatori significa immergersi nella sostanza del mondo e delle cose di cui è fatto.
La modernità è il luogo del naufragio e allo stesso tempo è la necessità di attraversarlo, di non rimanere sulla soglia come semplici osservatori. [...] Ma l'esperienza della perdita fa in modo di sperimentare una via diversa, di entrare in una nuova avventura, di lambire la follia proprio attraverso il naufragio della ragione. Anche questo significa 'Je est un autre'".
***
Els dos fragments són de "La metropoli e oltre", de la meva prof. Valeria Giordano.
Mai millor, la casualitat barrejada amb les paraules i els pensaments.
Impressionant.
Oh, veig que tenim infinites coses de què parlar quan ens tornem a veure... A més a més, els nostres projectes vitals ja estaran més encaminats i podrem treure'n valoracions i tot... :P
La modernitat, Baudelaire, Rimbaud. M'agrada descobrir que en el fons estudiem i donem voltes a la mateixa cosa. Simplificadament, no deixa de ser una búsqueda teòrica del sentit de les coses per poder-ne dur a terme una aplicació pràctica sobre noslatres mateixes.
Nosaltres, a classem vam parlar de Rimbaud en referència a l'escriptura automàtica. ¿Qui és que parla quan es practica? ¿Jo o un altre? Un dia podríem jugar a fer escriptura automàtica... Al barri, vestides de vermell i menjant formatge... :D
Ai... i Paul Valéry i Moniseur Teste... es veu que va ser una important influència per a Breton pel que fa a la intel·ligència pura.
Després de la serata Pop Porno, diumenge vaig sortir a comprar bolígrafs, galetes, tampax i coca-cola light. Fins demà, la meva vida serà així. Grrrrrrr.
Au revoir, piccola. Presto m'expliques històries kunderianes i jo t'explico el meu encontre (o no-encontre) shakespearià...
:D
Publica un comentari a l'entrada